… per deixar les coses intactes

strand5 strand1jpg strand2jpg strand3 strand4

A facebook m’assabento de la mort del poeta Mark Strand i busco més informació a la xarxa:

Mark Strand és un poeta nord-americà nascut al Canadà  el 1934 i criat a Estats Units i a altres països d’Amèrica del Sud. Havia obtingut el premi Pulitzer de poesia pel seu llibre Blizzard of One. Ha traduït poetes en llengua castellana, com Rafael Alberti. Aquests darrers anys havia estat vivint a Madrid i el 2012 va participar al Festival de Poesia de Barcelona.

“El que caracteritza la seva poesia és una mirada pessimista i alhora irònica sobre les coses, una fantasia agosarada que crea situacions impregnades d’un cert realisme màgic i d’una voluntat constant d’esborrar el jo. Sembla que al voltant dels seus poemes, gairebé sempre opacs i introspectius, hi hagi un món misteriós i invisible, de què només podem intuir una part i que, la resta, l’hem de construir amb la nostra imaginació.” diu Xènia Dyakonova en un article a El Punt diari el 2012

Al blog “Pobre viajero” trobo aquest poema existencial insòlit:

En un camp
jo sóc l’absència
de camp.
Això és
sempre així.
On sigui que estigui
jo sóc el que manca.
Quan camí
parteixo l’aire
i sempre
l’aire ingressa
a omplir els espais
on ha estat el meu cos.
Tots tenim
raons
per moure’ns.
Jo em moc
per deixar les coses intactes.

del seu primer poemari, Dormint amb un ull obert (1964)

Marta Pera al seu blog “Entre dos clars” em fa descobrir un dels seus poemes en prosa on de nou presenta una suggeridora idea del jo :

QUAN VAIG FER CENT ANYS

Volia fer una travessia immensa, viatjar dia i nit cap al món desconegut fins que  em desfés del meu vell jo i prengués possessió d’un jo nou, aquell que potser havia trobat a faltar en els meus viatges anteriors.  Però el primer pas era massa difícil. Estava ajagut al llit, incapaç de moure’m, rumiant, com ho fa la gent de la meva edat, la naturalesa de la malenconia ─com es filtra a l’esperit, com desencarna la voluntat, com desterra els sentits a la fredor de la penombra, com fins i tot les més bones intencions, i les més malicioses, es marceixen en la seva torre de defensa. Em vaig quedar mirant el sostre i tot d’un plegat vaig sentir una ràfega d’aire fred, i vaig desaparèixer.

Mark Strand, Almost invisible, traducció de Marta Pera Cucurell

I al blog de Xavier Amorós trobo “El final”:

El final

No tothom sap què cantarà al final,
mirant el port mentre el vaixell s’allunyi, o com serà
quan el brogit del mar l’immobilitzi, allà al final,
o què haurà d’esperar quan sigui clar que ja no tornarà.

Quan hagi passat el moment de tallar la rosa o d’acaronar el gat,
quan la posta de sol que incendia la gespa i la lluna plena que l’omple de rosada
ja no hi siguin , no tothom sap què hi haurà en el seu lloc.Quan el pes del passat ja no es recolzi en res i el cel

sigui només llum recordada i les històries de cirrus
i cúmuls s’acabin i els ocells quedin suspesos en ple vol,
no tothom sap què l’estarà esperant o què haurà de cantar
quan el vaixell on vagi s’introdueixi en la fosca, allà al final.

Per acabar un petit tast del poeta recitant el 2012 a la Nit de poesia al Palau:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s