Anna Akhmàtova

Matí gris i plujós a Sant Petersburg. 53, Liteiny Prospekt. Casa de Fontanka. Una entrada com de carruatges dóna a un jardí silvestre, al fons a l’esquerra la recepció del Museu d’Anna Akhmàtova (1889-1966), poeta russa a la qual m’he apropat aquest any. L’atzar o el desig o ves a saber què m’han portat aquest estiu a la seva ciutat.

Ha estat molt emocionant entrar a la casa on va viure més de vint anys aquesta poeta que va patir dues guerres mundials, la revolució russa, el setge de Leningrad, la repressió estalinista, la prohibició de publicar, l’expulsió de l’associació d’escriptors, l’afusellament del seu primer marit, les detencions del seu fill i del seu tercer marit, la manca de recursos…. i, malgrat tot, ella va continuar escrivint….

Al tercer pis de l’edifici hi ha l’habitatge, a la planta baixa i al segon pis hi ha exposicions relacionades, oficines i un espai dedicat a Joseph Brodsky -que va obtenir el Nobel de Literatura l’any 1987 i que va estar relacionat amb Akhmàtova-. El rebedor amb un penjador, un abric, unes maletes; la cuina amb aquella gran taula, els fogons, l’aigüera; el passadís al final del qual va arreglar una habitació per al seu fill; el despatx de Punin -la seva parella durant uns anys-; el menjador on s’hi havia reunit tanta gent, tant els que convivien en aquella casa, com els intel·lectuals de l’època; l’espai on ella treballava i la seva habitació amb una taula, una butaca, objectes seus en una vitrina, un gran mirall amb fotografies de persones properes, el dibuix amb la seva silueta que li va fer Modigliani a Paris, una pintura dedicada a ella….i, finalment, la vista al jardí del palau de Xeremétev.
Jo anava llegint els textos sobre cada habitació, seia i mirava com per amarar-me de l’atmosfera, de les vivències que guardaven aquelles parets, del desig, de la força, de la vitalitat d’aquella dona…

Doncs sota el sostre de la Casa de Fontanka,
on s’hi passeja una llangor vespral
amb el manat de claus i la llanterna-
jo feia crits a un eco que era lluny
i torbava amb rialla inoportuna
el son profund de les coses;
on, testimoni de tota cosa al món,
des del capvespre a l’àlba
mira l’erable antic dins de la cambra
i preveient el nostre trencament
la fosca mà assecada cap a mi
allarga com qui aporta alguna ajuda

fragment de l’epíleg de Poema sense heroi (1940-1962)- Leningrad – Taixkent – Moscou

[…] Dues guerres, generació meva,
van il·lustrar el teu camí terrible.

Taixkent, 23 de març de 1944

Ulls blaus de Leningrad
tres anys només el cel mirant,
mireu-nos a nosaltres des del cel.

1 de gener de 1943

No, no sóc jo, qui pateix és una altra,
tant no ho podria resistir, que tapi
un negre vel allò que ens ha passat,
i que s’emportin els fanals…
Nit.

[…]

Avui tinc molta feina a fer:
a fons he de matar tota memòria,
i fer que l’ànima es torni de pedra,
i aprendre a viure de bell nou.
[…]

Epíleg

Ara sé com és que es xuclen els rostres,
com aflora la por entre les parpelles,
com a les galtes traça el sofriment
rígides pàgines cuneïformes,
o com uns rínxols cendrosos i negres
tot d’una es tornen platejats,
i el somrís es marceix en llavis dòcils
i tremola l’esglai en seques rialletes.
I no prego per mi sola,
sinó per tots els que eren allà amb mi,
en l’atroç fred i en la xardor de juliol,
al peu del roig i encegat mur.

fragments de Rèquiem

FRAGMENT

… I em semblava que eren focs
volant amb mi fins a l’aurora,
no en vaig poder saber -de quin color
eren aquells estranys ulls.

Tot tremolava i cantava al voltant,
i no sabia si eres enemic o amic,
si era hivern o bé estiu.

21 de juny de 1959

Aquesta versió dels poemes és de la Poesia completa: Anna Akhmàtova / traducció i edició de Jaume Creus. – Barcelona: Edicions de 1984, 2009