Darrere el vidre

DSC_0228 DSC_0229

Darrere altres devocions, no vaig poder arribar a l’hora al recital que el poeta Feliu Formosa va fer, divendres 13 de juny, a la sala Cèsar Martinell del Celler de Rubí. Però encara vaig poder veure el mestre, sentir les seves paraules en la seva pròpia veu, respirar l’atmosfera d’aquest espai singular en contacte amb els versos…

I avui he agafat “Darrere el vidre: poesia 1972-2002” i he resseguit “les fosques rutes dels versos que tracten d’explicar la vida” -com diu ell mateix- per la seva obra íntima, reflexiva, cap endins.

Autor d’una obra llarga i diversa, ha fet “llibres evocadors, reflexius, viatgers, eminentment literaris o hermèticament personals” i “ho ha provat tot, el vers breu de cançó; les estrofes orientals -hi ha una gran quantitat de haikús i tannkes, secrets i deliciosos, dispersa per aquesta poesia-, l’hexasíl·lab lleuger, el sonet ben quadrat, el sovintejat decasíl·lab, els pentàmetres […] i els lliures. Fins i tot ha provat el poema d’un sol vers, i amb extraordinaris resultats, en Immediacions”:

“Tantes pors entremig d’un crepuscle i un altre”

“Ara és hora d’aprendre a desaprendre”

“Núvol i ocell pels meus enyoraments”

Poeta explorador del món, de la vida, del misteri, de la veritat; poeta de l’amor, de la sensualitat; poeta de la natura i de la cultura; poeta del fet d’escriure, poeta-traductor de l’alemany (Brecht, Rilke, Trakl…), poeta-home de teatre; poeta del Vallès…

a Agustí Bartra

Encara escric per tu
(que ja no em pots llegir),
com esperant la teva
opinió possible.

Escriure és, doncs, per mi
descriure la consciència
d’allò
que no és possible.

*

Darrere el vidre
la terra on em caldria
plantar paraules

*

Tensa esperança
de no transformar encara
l’esforç en versos

*

Queda l’esguard, encara no serè,
d’uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat
de mi el teu cos esvelt.

Queda l’enyor del que mai no t’he ofert
i un camí pel desert.

*

Aigua avall
per la pell
la poesia.

Sembrar en el temps
llavors
de profecia.

Aigua avall
per la pell
la profecia.

Sembrar en el temps
llavors
de poesia.

*

Darrere el vidre veig
Com de sobte s’imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Les cites i la inspiració són de “Dins de la memòria de la llum”, pròleg d’Enric Sòria a “Darrere el vidre”, publicat per Edicions 62-Empúries el març de 2004.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s