Com més fosc sigui el nostre crepuscle…

Després de gaudir a La Sala de Rubí del concert “Victus 1714” -una selecció de peces musicals del barroc de l’època, combinada amb la lectura dramatitzada de la novel·la “Victus” d’Albert Sánchez Piñol-,  amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Madrigal, he tornat al llibre, a la paraula que buscava Martí Zubiría per poder ser apte, al “mystère”, als darrers moment del setge, a les paraules finals que, després de sentir-les en la veu de Sílvia Bel i Xavier Pomerol, m’han commogut més que la primera vegada:

“Som fullaraca que perdura. Estrelles que esclaten, llegendes dilapidades. Veritats sense cap altra recompensa que la lucidesa mateixa. Olor de merda calenta recorrent calçons en formació. Llargavistes cecs, periscopis inanes, i laments. Embuts amorosos […] Admetre que els nostres ulls sempre veuran el paisatge pel pany de la masmorra, saber que les espigues cauen sense queixar-se. […]

I descobrir, al final de l’últim extrem, més enllà d’Eufrates i Rubicons, sense plors, oh grandesa i consol dels pocs i pobres, dels febles i dissortats, que com més fosc sigui el nostre crepuscle més benaurada serà l’alba dels qui encara han de venir.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s