El meu Espriu és un home seriós i trist que confessa que pateix molt escrivint. Un home auster, rigorós, perfeccionista. Pessimista i vital alhora. Un home de murs blancs i xiprers prop del mar, de clarors i vinyes i camps de blat, un home de silenci, de nits i àlbes. El seu arrelament a la terra em commou. La difícil relació amb l’altre, amb els altres, em ressona profundament. Les seves paraules són justes, belles, punyents…
El meu Espriu és sobretot el poeta, el d’ ”Assaig de Càntic al Temple”, naturalment, i el de “Diversos són els homes i diverses les parles….”, el de “He mirat aquesta terra…”, el de “….ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble” i el de Raimon i, especialment, el de les “Cançons de la roda del temps”:
“Cançó d’albada”:
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà près.
I després de l’Any Espriu, el de Gemma Humet i Toni Xuclà expressat en aquesta meravellosa cançó a partir de diversos poemes d’Espriu:
rosa d'ibur: versos i vida 